Per la façana oest de la Palangana, un petit Big Wall de vertiginosa verticalitat, s’enfila l’atrevida Barrufets. Un cop escalada hom es fa creus com aquesta línia no ha esdevingut una clàssica del vessant Nord; segurament qualitat del rocam i equipament (tot i que actualment es troba pràcticament restaurada) han fet de filtre. No obstant,…
És curiós veure com a algunes vies hi ha cua mentre d’altres pràcticament no es repeteixen només per un vector: la quantitat d’assegurances. És igual que siguin més boniques, més lògiques o que la roca sigui millor, el personal prefereix les expansions lluentes abans que trobar-se desemparat al vell mig de la paret sense saber…
La Pérez-Vergés no conta amb el pedigrí de les grans vies del vessant nord, no obstant és un itinerari de gran bellesa, on podrem gaudir de la típica escalada montserratina on el gest marca la diferència; només la superació de la berruga es fa en artificial (7b+ en lliure diuen). Totalment assegurada i encarada al…
Potser per la proximitat imponent del Dit, la Fàcil passa ràpidament a un segon pla. No obstant el característic diedre que domina la cara sud de l’Agulla és massa llaminer per ser ignorat, i és l’excusa de la poc repetida Aresta Brucs, una altra delícia dels Frares Encantats. La via fa un us mínim de…
Entranyablement deliciosa, l’Aresta Brucs del Ditet, per on s’enfila l’Auqué-Muñoz, és un gaudi per les esperits sensibles. Estreta i allargassada recorda un tobogan, amb un inici poc vertical que es trempa progressivament fins arribar al cim. Si la via és una petita joia, l’enclavament completa una experiència magnífica, on els tons verds del boscatge contrasten…
D’una bellesa primaria, l’Aresta Brucs del Senatxo esdevé per dret propi una de les petites joies poc transitades que trobem escampades per la geografia Montserratina. Atrevida i audaç només serà apreciada en la seva justa mesura per aquelles ànimes enfiladisses que saben veure la bellesa no en els números sinó en la senzillesa d’allò que…
Ben poques són les Arestes Brucs que queden sense domesticar. Un estil d’escalada, marca de la casa que, lentament i a cop d’expansió s’ha anat perdent en favor d’una seguretat mal entesa. No obstant, amb una mica de sort encara podem gaudir d’aquesta escalada que ben bé sembla una reminiscència d’altres temps on el múscul…
Via en placa engrescadora; totalment equipada obliga a escalar entre xapes per gaudir de la millor roca de Montserrat, un conglomerat super compacte farcit de forats i cigrons a prova de bombes. Sens dubte la Palleta és un dels destins més recomanables de la cara sud, on amb un mínim de planificació podem fer un…
Actualització 20-9-2015. La via actualment es troba desequipada Recuperem aquesta sensacional ascensió, exponent d’una manera d’escalar a Gorros que lentament a estat fagocitada per les transitades fileres d’expansions que de manera inexorable han entapissat les quatre bandes de la Gorra. La Lobe-Serrano no te res a veure amb la resta de vies que trobem actualment…
Bonica via de concepció esportiva, el Kraken aprofita la part central d’aquest llaminer escut que és la part superior del Serrat de la Pastereta. Tres llargs entusiasmants regalen una escalada sobre placa amb tots els seus matisos, des d’equilibris amb la punta del peu fins a tibades que posen a prova el bon to dels…
El conjunt del Timbaler del Bruc i el Timbal, enclavats al bell mig d’un dels epicentres de l’escalada esportiva a Montserrat, ofereixen la possibilitat de fer una integral més clàssica que un piano de cua. I ho fa combinant dos vies precioses: la Xemeneia Estorach al Timbal i la darrera tirada de la N-T-N al…
Navegar per aquest imponent escut que és el vessant est del Dumbo esdevé tota una experiència. D’una verticalitat severa i amb uns còdols més aviat de gra petit l’escalada es torna tècnica i atlètica. Fer-ho per la Lobo Estepario és tot un luxe, oberta per sota és una lliçó de savoir faire. Toca escalar de…
Al capdamunt de la banda de llevant de la Canal Ampla s’alça la Caputxa, de modestes dimensions però amb un cim car de petjar doncs cap itinerari que hi mena pot considerar-se banal. La via Normal, altrament anomenada Vicenç Barbé en honor al que fou president del GEDE i perdé la vida intentant-ne la primera…
Una de les grans clàssiques dels Ports, la Mas-Colomer, encerta el camí més lògic per guanyar La Llastra, una enorme agulla adossada al vessant nord-oest de les Roques de Benet. Hi ho fa amb l’elegància de l’escalada clàssica, anant a buscar una rectilínia cicatriu que ens deixa a mitja paret per després fer una marrada…
Altiu, tancant la Canal del Trago, el Morro Pla esdevé una talaia de primera categoria per gaudir d’una panoràmica de 360 graus sobre Frares i Agulles. Cilindre imponent aparentment no té cap punt dèbil, més quan el monòlit és coronat per un casquet somital que extraploma als quatre vents. Per sort les aparences enganyen i…
L‘Amagada, dissimula entre la Mamelluda, la Miranda de l’Alba i l’Agulla d’en Charly fent honor al seu nom. Malgrat passar desapercebuda és una agulla molt ben delimitada amb parets verticals als quatre vents i una aresta nord estreta i perfectament definida.
Ens trobem davant el que potser és l’itinerari més rodó del Balinyó, on a més a més d’escalar les omnipresents plaques on l’adherència és la tècnica reina, tocarà lidiar amb trams de regletes, fissures i fins i tot un sostre d’allò més atlètic.
La Mòmia, el Trencabarrals, la Roca dels Aurons o el Cilindre són algunes de les primeres que s’apuntaren el grup del manresans encapçalats per en Jaume Caselles tot just abans de la guerra i un cop hagué passat aquesta. Vies atrevides a agulles inexpugnables.
Ressenyat a la secció de Flautats (34) del Pam a Pam, el Pebrot esdevé un mirador de primer ordre del vessant Nord de la Mòmia, essent la roca més elevada de la carena de Trinitats. La Normal és una altra via històrica, curteta i poc frecuentada però imprescindible per a les ànimes enfiladisses que no…
La Porra és una altra d’aquelles Agulles singulars, part fonamental de l’imaginari montserratí. Aparentment inexpugnable, la seva via Normal esdevé una petita joia de delicadesa primaria. Malgrat que han passat més de 70 anys des de la seva obertura, les ànimes enfiladisses encara poden gaudir d’una escalada essencial i audaç, exponent d’una època de descoberta…
Malgrat la seva modèstia les Agulles de Camarasa amaguen línies sorprenents. La Directa al Sabardó n’és un bon exemple. Pràcticament desequipada, ressegueix una fissura al primer llarg d’una lògica aclaparadora on toca escalar, motiu més que suficient per atansar-nos-hi.
Com a totes les vies de l’Albert Iglesias, la de l’Asiàtica és una corrua de burins que mena directa al cim, sense miraments. En aquest cas però, la roca i la verticalitat acompanyen i el que era una pedalada sense més es converteix en una engrescadora escalada sobre roca més que acceptable. Així doncs esdevé…
Caiguda en l’oblid, la Pirenaic és un itinerari de bellesa clàssica, quatre tirades del tot diferents menen al cim d’un dels monòlits estrella de les Gorres: la Magdalena Superior. L’escalada és sorprenent, sobre roca boníssima, on tocarà escalar i protegir-nos amb traça, sobretot al primer i al darrer llarg. La segona tirada és un elegant…
Lluny de modes els Flautats esperen pacients a qui estigui disposat a redescobrir-los. D’entre totes les seves raconades, el vessant oest de la Punxa amaga una petita joia, només a l’abast d’aquells que estiguin disposats a enfrontar-se amb l’escalada més sincera. La GESAM segueix fil per randa la lògica que li marca la pregona fissura…
Entaforat entre la Paret de Diables i la de l’Aeri el Serrat del Patriarca passa mig desapercebut. No obstant, per poc que ens aturem a contemplar-lo ens adonarem de la verdadera magnitud dels esperons arrenglerats que el conformem.
La Foradada és un d’aquells paratges que fan de Montserrat un indret màgic. Triangle equilàter quasi perfecte esculpit capritxosament per la natura, fa volar la imaginació a poc que l’observem.
D‘una simplicitat aclaparadora l’Electric Ladyland encerta un traçat de pura lògica. Com si fos la continuació més evident de la degana Pany-Ferrera, un sistema de fissures ens duu de pet, havent esquivat prèviament un sostre que ens barra el pas, a una bavaresa que li dóna tot el sentit a l’ascensió. A més de 200…
Clàssica del sector, juntament amb la veïna Banda del Tako. Malgrat un inici una mica desdibuixat els llargs superiors no tenen desperdici. Via de fissures, resta pràcticament des-equipada, essent un bon terreny de joc per l’autoprotecció. Ombra als matins